Quan un pare et convida a seguir un camí i al mateix temps et posa totes les barreres físiques i les traves emocionals possibles perquè el seguisques, s'obre una ferida per a tota la vida. Tara Westover (Idaho, 1986) ha escrit sobre això en narrar una epopeia familiar que es llegeix com una novel·la. Els personatges són reals, si bé els noms són ficticis, els escenaris també són reals; la història, colpidora, un viatge esgarrifós en la memòria.

Una educació, el primer llibre de Westover, és la crònica d’una vida esquinçada i marcada per una decisió vital: l'elecció d'un camí capaç d'oferir la llibertat i de crear un abisme respecte als anys viscuts en el passat, la drecera de l’educació. A vegades no queda més remei que renunciar als orígens per salvar-se. I aquesta és la història que esgarrifosament hi explica Tara.

Educada en el si d'una família mormona a les muntanyes d'Idaho, Tara Westover va créixer en plena natura, entre la més increïble bellesa i la cruesa del món rural: el sol i el fred extrems, la solitud, l'aïllament i l’austeritat de la mà del fonamentalisme religiós que regia la vida del seus pares.

No hi havia escola per als Westover, estudiaven a casa, si és que estudiaven, atrafegats tothora en la granja. Alguns dels germans, entre ells Tara, ni tan sols estaven inscrits en el registre civil i, per tant, desconeixien la seua data de naixement. Tampoc acudien al metge quan emmalaltien –tot i els innombrables accidents domèstics i de carretera que patiren sobre el gel, amb la neu i la pluja. Fos com fos, els Westover no buscaven mai auxili: el pare ho prohibia i la mare obeïa. Potser per això no li va quedar més remei a aquesta mare que especialitzar-se en la medicina naturista.

Llevadora i remeiera de vocació, va acabar per proporcionar una fortuna inimaginable a la família, un benestar que, en canvi, no els va ajudar a eixir del constrenyiment emocional més profund en què sempre van viure, aquell "drama que es desenvolupava a la muntanya: ple de ferides, violència i les lleialtats volubles".

Quanta raó tenia Tolstoi quan escrivia a Anna Karenina: “Totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seua manera". Hi ha novel·les que han deixat retrats magistrals de família: la mateixa Anna Karenina, Els Buddenbrook de Thomas Mann, Pastoral Americana de Philip Roth, o Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg, entre altres. Relats al voltant de la força que ens empeny o ens enfonsa per sempre, la família. A aquesta llista hi afegiria jo ara la història dels Westover.

Una educació sorgeix de la necessitat de Tara –una volta instal·lada a Europa com a professora i doctora en Història– de no sucumbir ni a l'autoflagel·lació ni al sentiment de culpa. Construïda sobre les anotacions que l’autora va anar prenent en els seus diaris des de ben menuda, mentre escrivia la novel·la va haver de recórrer a l’ajuda dels records d’alguns dels seus germans i tietes amb els quals encara mantenia contacte. La separació respecte als seus pares i a altres dels seus germans era ja una realitat: "Ignoro si la separació és permanent, si algun dia trobaré la manera de tornar; en qualsevol cas, m'ha aportat tranquil·litat ".

La tranquil·litat que Tara mai va trobar ni de nena, ni d'adolescent, ni de jove. Des de ben petita va sentir una gran inquietud per aprendre i va fer l’intent –frustrat– d'anar a escola. Tanmateix, i malgrat la negativa dels seus pares a donar-li una educació, el seu desig no es va apagar, més aviat el contrari. Va aprendre a cantar i a actuar, va començar a llegir llibres i històries que la transportaven a altres realitats, encara que sempre havia de tornar a la seua, arrossegada pel pare i per un germà esquizofrènic que la maltractà tantes vegades sota la mirada còmplice i submisa de la mare i la indiferència del pare. El dolor més gran de Tara va ser reconèixer que la seua mare no va fer de mare i que el seu pare la va tiranitzar.

Per entendre una mica com es va enlairar i quin va ser l'impacte en aconseguir ingressar a la Universitat, diré simplement que, durant els seus primers mesos de classe, la jove Tara es va descobrir ignorant de les dues guerres mundials i de l'Holocaust jueu. A casa, la seua missió havia estat ajudar en el desballestament –la ferralla cobria la propietat dels Westover– i a la cuina, el seu lloc predestinat segons el pare, servir els seus germans grans i deixar de somiar amb altres horitzons.

Només hi hagué un terreny en què el pare es va estovar: la passió de Tara per cantar. La hi va recolzar i la va acompanyar, si bé, amb condicionaments durs. Finalment, i a mesura que Tara brillava a Cambridge i a Harvard –va accedir a la universitat als dèsset anys sense haver anat prèviament a l'escola– la bretxa entre ella i la seua família es va fer més i més profunda, fins que va arribar a ser una distància insalvable.

Podríem parlar d'una transformació, els seus pares la tractarien de traïció, però com ha escrit Tara Westover: "Jo en dic una educació".