Agustí Villaronga, el director d'Incerta glòria', estrena als cinemes 'El ventre del mar', adaptació de la novel·la 'Océano mar' d'Alessandro Baricco. Una història terrible de supervivència que enllaça la tragèdia dels nàufrags del segle XIX immortalitzats pel pintor francès Théodore Géricault a 'El rai de La Medusa' amb el drama dels nàufrags actuals del Mediterrani. Un film valent i arriscat rodat amb els condicionants del desconfinament durant l'any de la pandèmia, a Felanitx, el seu poble natal. Una impressionant pel·lícula que ha triomfat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga aconseguint el rècord de 6 premis: millor pel·lícula, millor director i millor guió per Agustí Villaronga, millor actor per Roger Casamajor, millor fotografia per Josep Maria Civit i Blai Tomàs i millor música per Marcus JGR.


Pregunta (P). Primer de tot, enhorabona pel vostre triomf a Màlaga. Guanyar sis premis és tot un rècord. Suposo que esteu molt contents?


Resposta (R). "Sí que va ser un rècord. Ens van dir que no havia passat mai en el festival. Normalment no passa. En un festival, acostumen a anar més distribuïts els premis. Ens van donar una alegria enorme, perquè, a més, era compartida. El músic, el productor, l'actor, jo mateix, estàvem molt contents. A part, facilita que la pel·lícula es doni a conèixer, perquè, clar, amb tants premis, la premsa es fa més ressò."


P. La teva pel·lícula és una adaptació cinematogràfica de la novel·la 'Océano mar' d'Alessandro Baricco. L'escriptor ha col·laborat en el guió?


R. "L'escriptor no ha ajudat, no ha participat en el guió. L'Alessandro Baricco el coneixia de fa molts anys, quan vam intentar fer una pel·lícula d'una obra seva, molt petitona, que es diu 'Sin sangre'. Vaig anar a Roma, el vaig conèixer, vam estar parlant, i a partir d'aquí vam estar en contacte per fer coses junts. A més, precisament, d''El ventre del mar' jo n'havia fet una versió teatral que no va arribar a ser. Després ja vàrem fer la versió per cinema, la qual li vam donar a conèixer, però no ha col·laborat en l'escriptura."


P. Com a recreació d'un fet històric, a part de la novel·la, heu consultat més bibliografia, us heu documentat més?


R. "Clar. Evidentment que m'he documentat perquè és un fet històric. Ja partim d'una base, el que relata Alessandro Baricco a la seva novel·la. I és un fet conegut perquè hi ha un quadre de Théodore Géricault, que es diu 'El rai de La Medusa', quadre bastant conegut del naixement del romanticisme. Sigui com sigui, a part d'això, hem llegit molt, ja que el mateix protagonista, en Savigny, que és l'oficial metge, que va ser un dels supervivents, va fer un diari, que està publicat, que es diu 'Viaje al Senegal'. També hi ha llibres escrits sobre aquest fet perquè va ser un fet, una mica, com el cas Dreyfuss, ja que va ser com una taca negra en la marina francesa. De fet, tota la gent que hi viatjava es va salvar, però van enviar a unes 150 persones a la deriva, en un rai, que pràcticament no hi cabien. Al tercer dia, ja havien mort la meitat, escombrats per les onades, i varen acabar en temes de canibalisme, i tot. Va ser una història de supervivència terrible".


P. El famós quadre de Géricault t'ha servit d'inspiració pel que fa a la disposició dels personatges o la composició de grup al rai?


R. Mira, hi ha un moment concret que sí. A mi el quadre em serveix d'inspiració, clar, quan el miro, pràcticament et dona alguna cosa. Però també vaig lligar moltes coses de Géricault, que era una persona aficionada, diguem-ne, a entrar dins el dipòsit de cadàvers i pintar els cossos. Entrava també a les cases de boigs amb pintures sobre casos de persones amb demència.. Era una persona un poquet tocada en aquest sentit. Hi ha un moment concret, en el que es representa com una tempesta - no podíem rodar com si fos el 'Titanic', allà a tot tren -, en el qual vàrem fer com una abstracció i aquesta abstracció és molt semblant al que és el quadre, la mateixa disposició dels personatges, aquest sí que és inspiració total del quadre."


P. La pel·lícula combina color i blanc i negre, però deixa la sensació que és una pel·lícula en blanc i negre. Quina funcionalitat expressiva volies donar al tractament en blanc i negre?


R. "És curiós per una pel·lícula on el blanc i negre només és el 40%, però clar, el que hi ha de color és un color tan esvaït, tan treballat d'una manera apagada, que acabes dient que és una pel·lícula en blanc i negre. Utilitzar el blanc i negre crec que anava bé per entroncar-ho amb l'actualitat, amb el que passa avui en dia a la Mediterrània, amb tot el tema de la immigració, amb les pasteres, on ha mort molta gent, també. El blanc i negre li donava un poc com aquesta idea de cosa més real, però també et diria que ens ha agradat molt investigar sobre el blanc i negre, un blanc i negre fet amb infrarojos, una cosa una mica innovadora. Amb Josep Maria Civit i en Blai Tomàs, que eren els fotògrafs, vàrem decidir treballar tota la part de nit amb infrarojos, el qual dona unes característiques a les pells, als fons i tot ho fa molt especial. No és una cosa tremebunda perquè segur que has notat que les pells dels negres - la majoria de personatges són negres - són una mica albines i els ulls es converteixen en ulls d'animals. Jo estic content del resultat fotogràfic d'aquesta part, com de les altres de color, també, eh."


P. Es força evident que en el film aporta una lectura actual enllaçant els drames dels nàufrags històrics de 'La Medusa' amb els nàufrags moderns del Mediterrani, no?


R. Sí. Evident. Quan escrivia el guió, vaig dir "Cony!". En un principi, no havia pensat aquest paral·lelisme, però és que és obvi. Tota l'estona em venia al cap. També m'agrada una mica fer-ho més pròxim a la gent. En lloc de parlar d'una cosa que va passar fa dos-cents anys, a les costes de Mauritània, ja que queda molt lluny. Però si veus una referència al que està passant avui en dia, jo trobo que impliques una més a l'espectador d'ara.


P. Es parla de la fam, la gana, la mort, l'horror, la desesperació, la follia, els ofegaments. És un relat paroxístic, de sensacions molt accentuades, no?


R. "Molt extremes. És veritat. És que estem parlant d'una història de supervivència. No de supervivència d'una persona sola que es queda aïllada, en un rai, o queda aïllada en una illa deserta. No és una persona, són moltes persones. I quan la teva vida es converteix en supervivència, la supervivència acaba enfrontant-te a l'altre, la supervivència acaba sent tu contra jo, el rai es converteix com un ring, en el qual s'estableix una guerra, i com sempre, hi haurà els d'amunt i els de baix, com passa a la societat, no? Qui són els de dalt?, els oficials; qui són els de baix?, els mariners rasos. El que es va produir és molt interessant de veure-ho avui."


P. En aquest relat de supervivència grupal on s'estableix una relació de poder, els de dalt i els de baix com bé dius, això es veu ben reflectit en les diferències entre l'oficial metge, Savigny (Roger Casamajor), i el mariner de color, Thomas (Oscar Kapoya), no?


R. "Exactament, són els dos personatges. En realitat diuen el mateix però des de punts completament diferents. Un, és una persona molt humana. I el cas de Savigny és més complex, és com un dolent de manual, però en realitat és una persona que assumeix les funcions de capità. Allà dintre, que tot és un desastre, ell assumeix les funcions de líder, de pensar: "Tota aquesta gent ja no sobreviurà, millor intentar salvar els que quedin. Una situació difícil. Això em recordava una història que es contava al principi de la pandèmia, en els hospitals, on arribava molta gent malalta i hi havia pocs respiradors, hi havia més persones malaltes, amb necessitat, que persones que podien ser assistides, ja que no hi havia màquines suficients. El metge havia de triar: aquest sí, aquest, no. És terrible. Però s'havia de triar. Jo, amb Savigny, tot escoltant-lo, crec que aquest personatge fa la funció d'intentar salvar almenys el màxim possible de gent."


P. La pel·lícula té un component al·legòric, no? Ho dic perquè, a part d'estar rodada durant el confinament, tu mateix evoques el drama de la vida i la mort als hospitals durant la pandèmia?


R. "No tan al·legòrica com la gent li vol posar.Rodada efectivament durant la pandèmia, però no en ple confinament, es va rodar en el moment no confinat, el moment immediatament després d'obrir el confinament absolut. Si el confinament es va acabar el març - abril, a començaments d'agost estàvem rodant. Però, clar, nosaltres ho vam fer molt reduït tot, complint les instruccions de com s'havia de fer. També érem un equip petit. Ara, pensant en la pandèmia, en general, no ho veig tant com un enfrontament tan gran, és a dir, no ho veig tant en paral·lel. A la pandèmia no lluitàvem els uns contra els altres, a la pandèmia hi havia una cosa de sortir-se endavant, quasi col·lectivament, et diria. Ara, durant la pandèmia, coses que veus, com no enviar vacunes als països pobres, no tenim com agafar-ho per cap lloc."


P. Hi ha un element de posada en escena evident que és una teatralitat gens dissimulada, no? El mateix rai ja sembla en si mateix un escenari, oi?


R. "Com jo ja havia fet una adaptació teatral, la cosa teatral ja estava incorporada d'alguna manera. Mira, no ens podíem posar en una barca durant ics setmanes, això és complicadíssim, rodar en el mar, haguera estat un infern. La construcció d'un rai evoca com un passat imaginari, per això surt també com una fàbrica. Això et permetia fer una posada en escena molt teatral, però que ajuda en el relat de la pel·lícula, que no et despista, m'entens? T'ajuda i de l'altra manera no ho haguérem pogut fer. En conseqüència, abraces un defecte com si fos una virtut. Quelcom així".


P. La pel·lícula té un component de risc elevat, en el sentit que hi ha un encavalcament de formats, des de l'històric, al documental, al teatral, pel·lícula de supervivència. Què et sembla?


R. "És que és totalment així. El més important, com a guionista i director, és que el relat existís de principi a final. Tu, quan narres una història, ho fas de principi a final, i jo dic "això no es pot fer." Es necessita saber com comença, per què va passar i com acaba, m'entens?, i a partir d'aquí, el sistema de contar-ho, en lloc de ser lineal, d'una manera convencional, està explicat amb la complicitat de pensament de cada una d'aquestes dues persones, Savigny i Thomas. És a dir, anant a un passat, a un judici que va passar fa dos-cents anys i, ostres, no saps si estàs dos-cents anys enrere o estàs al moment actual. La majoria de personatges són negres, cosa que, de fet, al quadre 'El rai de La Medusa', no hi havia personatges negres, en les imatges reals no eren negres. Està fet ajudant,  alimentant, aquest part més de documental, inclús surt en imatges d'Open Arms quan fa un salvament, m'entens? Tot això es fa com per alimentar el relat. Però el relat no es perd mai l'orde que té. El que canvia és l'enfocament des d'on ho expliques".


P. De fet, és un relat intemporal, el fet dels nàufrags es repeteix al llarg del temps, no?


R. "Exacte. De fet és això. No parlava d'una època concreta, parlo d'un fet generalitzat. I és una cosa que es repeteix a la vora nostre i amb unes conseqüències polítiques tremendes, inabastables, inabordables, que hi ha un gran problema i socialment també deixa molt a desitjar la poca empatia que tenim uns amb els altres, i com ens costa posar-se en la pell dels altres". 


Text: Joan Millaret i Valls